space dust

Existeix un amor que no és el de les odissees. L'amor suau i versemblant de la mar encalmada, dels braços sol·lícits i les mans atentes. L'amor que és suficient. L'amor que passa sense córrer, com la brisa d'una tarda d'estiu, com les fulles i les branques. Existeix un amor de respecte.

Existeix un amor que no és odissea, que no és guerra, persecució, trobar a faltar, trobar en excés, lluitar contra tots els déus que ens podrien abandonar i seguir perdent contra un inconscient al que preferim anomenar destí. L'amor que no requereix de promeses, ni versos d'Art Major, ni mort, ni besos apassionats d'última hora: robats, perduts. Que manca d'exigència, d'orgull i d'egoïsme. Que no exigeix cap gran pèrdua, cap cor trencat, cap llàgrima, cap crit, cap retrobament, cap aresta, cap fisura en cap ànima incompleta.

Existeix l'amor que no vol llàgrimes. L'amor honest, les paraules senzilles, les mirades eternes, els dibuixos en esquenes, les aventures del dia a dia, la imaginació que corre i s'encavalca, la vida passant davant dels ulls que somriuen, les carícies eternes, els batecs constants, l'emoció que s'amaga dins les coses petites de la dimensionalitat de l'ànima. L'amor conscient. L'amor que es diu i es pronuncia. L'amor que s'exhibeix, com si fóra un emblema.

Hi ha un tipus d'amor que no és d'odissea, hi ha un tipus d'amor que és feliç.