Hi ha quelcom bell en els algorismes escrits a la
pissarra i és ara que de sobte penso en la fe,
dèbilment definida per tot allò racional, per les causes, pels efectes; per una
espècie d’harmonia musical que avarca la universalitat. Un munt de màgia que s’estén fins més enllà
d’on els meus sentits arriben, conquerint dimensions que ni tan sols puc
imaginar. D’aquesta musicalitat de la
que brota tota ciència neix també el tot i és que la descontextualització de
l’ésser no permet existència. L'essència del qui sóm reflectida en les nostres mans, les nostres pells, els nostres actes.
I el fet és que ara que penso en fe té un significat vital per a mi que el llatí fides no només es referís a “allò en que es creu” sinó que també
impliqués una “sensació de certesa”, un “concepte positiu respecte quelcom”.
D’aquesta manera esperar que les lleis de la
naturalesa es segueixin complint per sempre em sembla l’acte de fe per excel·lència. El més meravellós no són els miracles, és el
que perdura en cada segon. És
precisament per això que sí que existeix quelcom diví, és precisament per això
que “aquest és el millor dels móns”. És precisament per això que la magnitud de la quotidianitat i la rutina és sovint infravalorada. El que és increïble és que puguem existir i que seguim fent-ho. Que ens llevem cada dia, que la Terra giri, que tot giri en un vals constant i etern.
I és precisament per això, pel dia a dia, per
l’ara, per tots aquests algorismes escrits a la pissarra, que no puc deixar de creure.
