Declaration of dependence.

No suporto venir a posar-li menjar al teu gat.  Quan arribo, sigui l’hora que sigui, sempre hi és la veïna espiant pel balcó o per la finestra.  Tan se val si per tal d’esquivar-la he vingut de matinada, ella hi és, observant i fumant el seu havà, amb la camisa de dormir que li va curta i aquells rulls horribles al cabell mal tenyit.

No suporto entrar a casa teva, amb les claus que dringuen al maletí ja al carrer i em fan sentir intrusa, que xoquen a les meves mans tremoloses, perquè jo encara obro la porta com si fos una lladregota.  Grinyola una mica, molt poc, quan empento després d’haver donat dues voltes al pany i haver escoltat un clec.  Sempre em trec les sabates abans de trepitjar el teu parquet, el nostre parquet, que cruix sota els meus peus, tan càlid com sempre. 

No hi ha res que més em repugni que els llibres que m’esguarden des de les lleixes i piles, tots aquests exemplars que has anat acumulant al llarg del temps.  L’olor que fan, dels llocs on els has portat, del cafè que et vas prendre aquell dia o del tabac francès que vas llegir que els progres francesos fumaven que dus sempre impregnat a les gemes dels dits, les petjades que has deixat als meus sentits.  Els teus llibres eren més cuidats que res.  Recordo com t’enfadaves si se t’arrugava alguna pàgina, com n’eres de reticent a deixar-los.  Els teus llibres i tu, en un món a part, una altra dimensió i tu, els acumulaves i els treies la pols un cop cada setmana.

Un cop te’n vaig regalar un.  No sé si et va agradar, no sé si et va agradar.  Potser algun dia el busqui.

Em molesta el color pàl·lid que vas escollir per cada un d’aquests mobles fets a mida, el sofà enorme o la col·lecció de CDs en aquella paret en la que vas penjar l’únic quadre que tens.

No suporto que només pengessis un quadre perquè jo te’n vaig fer un munt de dibuixos i tu vas penjar aquesta espècie de taca abstracta que mai entendré.  Un quadre de mides XXL, que només deixa mig metre per tota la teva música.

No aguanto la teva música.  L’eclèctic canvi que suposa passar del post-punk a la música clàssica amb facilitat i sense remordiments. Que sabessis distingir entre totes les grans orquestres, entre el violoncel i el contrabaix.  Em feies sentir una nefasta melòmana.  I vas distribuir el mobiliari d’aquesta manera tan curiosa que impedeix que es pugui fugir de cap melodia.

No m’agrada gens la teva televisió, mai l’engegaves. L’última tendència desaprofitada a les teves mans de persona distreta que potser mira el temps, per preparar-se la roba de l’endemà, però poc més.  Seguies l’actualitat amb un diari que compartíem a l’hora d’esmorzar, com si em fiés de la Vanguardia.

No m’agrada gens la teva habitació, l’armari blanc de portes corredisses, encastat a la paret, ple de la teva roba que fa la teva olor i que és dels teus colors.  Tot ben planxat, les camises, i les americanes penjades, els jerseis doblegats, com els texans.  Una filera eterna de sabates al sabater.  Tenies un munt de sabates...  Definitivament no m’agraden.  Bé, menteixo, recordo les sabates perfectes, dignes de pel·lícula.

No tolero el teu escriptori.  La manera en què vas apilar els papers de la feina que tenies a mitges, les llibretes d’espiral als calaixos i els bolígrafs monocromàtics alineats a la vora de la taula.  La tassa buida que tenies a la cantonada superior dreta.  Els fulls, amb la lletra menuda i recta respectant un marge estricte.  No hi ha cap fotografia de nosaltres  abraçats i somrient en un marc de fusta.  Ni tan sols de mi.  Vas desfer-te de tota distracció perquè “la feina és la feina”.  T’agradava la teva feina, t’agradava tant que fins i tot t’agradaven els dilluns.

Em fan fàstic les teves plantes, les que tens al balcó que mira al carrer, que mira al riu, que mira a enlloc.  No m’agrada gens que mai floreixin, que siguin tan avorrides, que caiguin cap al carrer i que s’agafin a la paret.  Xuclen la paret, la fan malbé i tu les hi vas deixar.  Perquè a tu t’agradaven i fixa-t’hi, ara sóc jo qui ve a regar-les i la dona del primer segona em mira des de sota.  Aquestes plantes creixen soles, ni tan sols sé per a què m’hi prenc tanta molèstia...

Em fa ràbia la nota en un post-it que vas deixar a la finestra: “el Darío és a casa”, com si no ho sabés, com si m’importessin els miols d’en Darío, no suporto el teu gat.  No suporto el seu nom i no suporto la manera que mou la cua, el seu caminar semblant al teu. S’atansa i es refrega a les meves cames i se’m puja al pit quan sec a mirar aquesta televisió que mai miraves, com tu no ho feies ho havia de fer algú i ja saps que les meves polzades no són res comparat amb les teves i que a mi m’agrada veure els defectes dels efectes especials d'aquelles pel·lícules d'acció a les que em vaig acostumar.  És massa gran aquest sofà per a mi sola.  I llavors ell ve i se’m puja a sobre, com si fos part del seu territori, com si jo no hi tingués res a dir.

No aguanto el pèl que em deixa a la roba, no m’agrada gens, però gens, els amics s’hi fixen i em pregunten si et tornaran a veure.  Jo només poso el menjar al teu gat i miro la teva televisió descalça perquè el teu parquet ara m’esgarrifa.

El teu gat i les seves maneres de senyoret estirat, la forma que té d’aparèixer sense avisar.  El teu gat, que passeja pel carrer amb el cap alt i fent saltets.  El teu egocèntric gat, que a vegades sembla tan llegit com tu, amb el seu pelatge indefinit.  Un gat que no és d’anunci de menjar de gat, més aviat l’exaltació de la vulgaritat.

No suporto venir a posar el menjar al teu gat, la manera que té de mirar-me àvidament, de posar pressió, de reclamar allò que no és seu, perquè li compro jo el menjar.  Prefereix Afinity que Royal Canin en versió felina, malgrat el nom propi d’aliment de gat de bona família que té el segon; esbufega quan se’m fa tard.  Em mira amb aquells ulls groguencs que em travessen i es llepa una mica les potes.

Odio el teu gat, és un home vell farcit de complexes, odio la seva colònia cara i el seu mostatxo absurd.  No el suporto, no l’aguanto pels seus aires de superioritat intel·lectual i per la manera que té d’embrutar-me la brusa, ell que sempre va tan net.  Hiperventilo tot perseguint-lo, esternuda despectivament cap a mi, que només sóc humama.  Ell, ell que és ell i té uns drets que ningú té, i menys encara jo que només sóc la que li ve a donar de menjar.  Ell, que és massa digne per ser gos i s’ha proclamat nou rei de la casa.

Odio el teu gat perquè quan sóc jo qui es resisteix a la seva mirada, intentant demostrar una autoritat que no tinc, practica aquella estranya resistència pacífica que deu haver après de tu. 

Odio el teu gat perquè a vegades, quan arribo, la portera em pregunta per tu.  Per tu i pel teu gat.  Li responc que el gat està bé i trec el paquet de tabac o el mòbil, o les dues coses, per mostrar que s’ha acabat la conversa.  A vegades el teu veí, el que ens despertava amb el flamenc a tot volum, em diu que s’ha d’anar en compte amb el que mengen els gats, que sempre van per lliure i sovint no sabem on paren ni què fan mentre no hi som.  Després, evidentment, em pregunta per tu, em pregunta on ets, què fas i si ets feliç. 

Odio el teu gat perquè aquell escriptor fracassat amic teu ens ha dedicat un llibre i me l’ha enviat.  Un llibre dolentíssim sobre un escriptor fracassat que troba musa després de quaranta anys de trista existència, tot escrit en tercera persona, l’he deixat enmig de tots els teus.

Odio el teu gat perquè des que vinc a posar-li el menjar he hagut de respondre diversos cops que no sóc nova al barri i que no, no sé on és la deixalleria.  Tenies aquest mal costum de xerrar amb tots, de donar corda a la veïna tot estenent la roba i deixar que et regalés te per Nadal. 

Però en el fons fins i tot jo he descobert que m’encanta venir a posar el menjar al teu gat, perquè ningú – absolutament ningú – ha oblidat que és ben teu. Com jo.