2013: L'inventari.

Podria dir que aquest ha estat un any més però seria mentida.  Aquest any s'acabaven tantes coses que les vaig exprimir amb totes les forces, les últimes classes amb Dave i Q., com tres mosqueters, sempre.  Les últimes hores a l'aula de l'Arbre, estudiant a Locke i a Nix a parts iguals, omplint exàmens eterns la nota dels quals millorava de forma inversament proporcional a les hores d'estudi dedicades, curiós però divertit i exasperant a la vegada.  Les últimes Coca-Coles a l'hora del pati a les escales, les últimes primeres hores de Química que em saltava.  El cor trencat en mil bocins quan per fi vaig començar a entendre les matemàtiques i me'n vaig enamorar.  El bon dia de cada dia als edificis i les rajoles i aquest punyeter nosequè laberíntic que té Esparreguera.  Els dies que s'allargaven.  Les primeres hores d'estudi de la meva vida.  Els nervis de la Sele.  El Blanc repassant a l'últim moment.  La gent desitjant-se sort.  Les converses amb les Llepapedres que em van robar el cor.  La millor professora del món.  L'amor insospitat que va despertar un bon dia per la Física, quan enviàvem satèl·lits a l'espai.  Els adéus que mai vaig dir, pensant que no calien, que tampoc ens coneixíem gaire i que la vida és així, que les coses s'acaben.  I que no passa res.

Va passar tot amb l'únic adéu que vaig dir.  La trobo a faltar, et trobo a faltar, B.  Et trobo a faltar en el meu dia a dia, en saber que ets aquí al costat, trobo a faltar tocar la guitarra assegudes al teu llit i escoltar-te cantar de tan en tan.  Els cafès de divendres a la tarda.  Et trobo a faltar, sí, i et valoro més que mai, et penso molt sovint.

Aquest 2013 vaig haver de triar i vaig ser plenament conscient que l'ambivalència no sempre és una virtut, que la ciència també és art, que és molt difícil deixar les paraules enrere. Va venir la por de no entrar.  Va venir l'acceptació de la possibilitat de no entrar.  La calor i les festes em van distreure tot l'estiu.  Ordino, els llacs, les hores en cotxe, els km que vaig decidir començar a córrer.  Va venir l'11 de setembre i jo que explotava d'emoció, amarrada a la mà de la meva mare i, metafòricament, a la de tot el poble català.  Vaig entrar.  Tot va passar tan ràpid com sempre m'han  passat les coses, sense temps per assimilar-les, sense temps ni tan sols a tenir por dels exàmens que vindrien o de la paraula Enginyeria.

Vaig triar i crec que no em vaig equivocar gens.  

I amb el setembre vaig decidir esforçar-me, posar-m'hi de ple, créixer de sobte, fer l'últim pas, i no deixar-me espantar per aquest ambient fred de la Universitat.  I se m'ha fet Univers.  I s'ha tornat càlida.  Vaig conèixer la Marta (NEVER SURRENDER), la Laura, la Sof, l'Alex, els friquis que seuen davant nostre i es passen fotos guarres per Whatsapp i riuen, es fan fans dels professors i van de festa amb el meu soul brother que em fa feliç en veure'l tan feliç.  Per primera vegada el meu pa de cada dia és el que pa que vull, malgrat que a vegades pensi que res sortirà bé, quan miro la pissarra i intento desxifrar els raonaments i veig una mica de llum i... sé que sóc on havia de ser des del principi.

He fet un Partner -- que mai em perdonarà que digués que no erem amics, que erem companys -- i un amic que em passa música com si fos heroïna (thank you for the music, dude).  He xerrat hores i hores amb l'Adri a l'Atri Solar.  He confós Einstein amb Darth Vader.  He vist una aula sencera aplaudir amb l'enlairament de Gaia.

He après a conviure amb l'embús de les vuit del matí, tot gràcies a la Judit i els seus amors, que mig camí em fa riure, mig camí se m'adorm a sobre. El trajecte em fa adonar també que ara l'arquitectura de Barcelona em sedueix a parts iguals amb Montserrat, que les línies de bus mai m'havien semblat tan senzilles, que sóc una incondicional de la caloreta del Metro i de perdre-hi la cobertura.  Amb la T-Jove fins la fi del món.  Potser són les dues hores al dia per pensar que ara que escric això m'adono que tard o d'hora tot cobra sentit.  Al 2013 li haig d'agrair que tot comenci, finalment, a tenir sentit, que la fe vital de la meva existència no hagi estat en va.

Amb la tardor vaig trobar unes mans que em van agradar més que les altres, ho haig de confessar.  No té sentit excusar-se ara.  No té sentit demanar disculpes per les paraules que no em surten, per les coses que no dic.  Té sentit admetre que res em sap més greu que haver-te perdut, que les coses que podia aprendre amb tu eren al·luflipants.  Té sentit pensar que algun dia seré millor.

El 2013 he tornat a conèixer els meus amics, que cada dia són un xic més grans, que creixen a pas de gegant. He tornat a conèixer a la Juls i ara som tan inseparables que sento que tinc la germana que mai he tingut, el marit que mai tindré (t'estimo!).  El meu cosí i jo ara som més que família, ballem al carrer, ens muntem cabarets i òperes i ens ho expliquem tot. La Montse ja no em corda els botons de la camisa i s'ha tornat xòfer, confessora i confessada (gràcies!).  La Maria... quants esmorzars li he fet ja?, quantes vegades ens ho hem dit tot?  I la Marina, la més important, la de sempre, la de per sempre t'estimo t'estimo t'estimo i ho faré pels segles dels segles, gràcies per tenir sempre uns minuts per mi.

Començar un any més amb vosaltres em fa feliç i brindaré per a que en passem molts més junts, per a que els nostres fills es coneguin, pels soparets que fem perquè sí, per les tardes fent res, pel nostre èxit -- sigui el que sigui l'èxit -- pels nostres somriures, per sentir que tinc una altra llar si estem junts.  Per estar junts.  Brindo per estar junts.